El patrimoni cultural immaterial són tots aquells coneixements, pràctiques, costums i tradicions que hem heretat de les generacions passades i que volem transmetre a les generacions futures perquè considerem que formen part de la nostra manera de ser com a grup humà. A grans trets podem dir que és allò que coneixem com a “cultura popular i tradicional”, però amb dues grans diferències. La primera és que el patrimoni cultural immaterial ha d’estar viu, no ho són aquelles coses que ja han desaparegut. Per exemple, l’ofici de fanaler no es podria considerar patrimoni cultural immaterial perquè ja no existeix, ja no hi ha fanals d’oli o de gas que calgui encendre cada vespre, apagar cada matí i mantenir durant tot l’any.
La segona diferència és que és la gent que ho manté viu la que ha de dir si aquell coneixement, pràctica, costum o tradició és patrimoni cultural. Així, si els castellers no consideressin que els castells formen part del seu patrimoni cultural, els castells no es podrien considerar patrimoni cultural immaterial. És a dir que no n’hi ha prou que uns estudiosos o unes institucions diguin que una cosa és patrimoni cultural immaterial, ho ha de dir sobretot la pròpia gent implicada, en el nostre cas, els sardanistes.
El concepte de “patrimoni cultural immaterial” s’ha estès molt en els darrers anys, a partir de l’aprovació (2003) i l’entrada en vigor (2006) de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de la UNESCO. Aquesta Convenció estableix la definició exacta de patrimoni cultural immaterial:
S’entén per «patrimoni cultural immaterial» els usos, les representacions, les «expressions, els coneixements i les tècniques —juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents— que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural.
Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet d’una generació a l’altra, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, la qual cosa els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana. Als efectes d’aquesta Convenció, només es té en compte el patrimoni cultural immaterial que sigui compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents i amb els imperatius de respecte mutu entre les comunitats, els grups i els individus i de desenvolupament sostenible.
Per tant, no és la UNESCO la que diu (o «declara», com podem llegir alguna vegada) si una cosa és patrimoni cultural immaterial o no. Això correspon a cada comunitat humana implicada: els sardanistes, els castellers o els pizzers. La UNESCO el que fa és que cada any decideix inscriure un seguit d’elements en una llista internacional, a partir de les peticions que li fan els estats que estan aplicant la Convenció.
La Sardana, camí de la UNESCO 